1. DEFINCIÓ
Segons una entrada del DIEC (Diccionari de la llengua catalana) la música electrònica és: 1 5 [MU] [EL] música electrònica Música feta amb sons produïts per generadors electrònics.
Però aquesta resposta és massa general. Més concretament la música electrònica es aquella que usa aparells electrònics per a ser creada, però jo em pregunto, una persona que canta per un micròfon, el qual esta connectat a un amplificador i que per tant està utilitzant dos aparells electrònics, està realitzant música electrònica?
La resposta és no. Cal explicar que la música electrònica es refereix exactament a elements electrònics com sintetitzadors, samplers, ordinadors o qualsevol altre instrument electrònic, i dic instrument no aparell!
2. HISTÒRIA
Antecedents
L’Avantguardisme
Finals del segle XIX i el primer terç del segle XX es van produir una serie de fets que van modificar l’economia, les relacions socials i, en definitiva, les formes de vida. L’any 1905 aproximadament, en els ambients urbans europeus culturalment més actius, va aparèixer l’Avantguardisme.
Van sorgir diferents grups d’avantguarda que van qüestionar, de diferents maneres, la cultura tradicional. Tenien un esperit innovador i experimentador. Van introduir la llibertat absoluta en el procés de creació, on l’autor havia d’expressar tal i com li semblés correcte Això es va convertir en una llibertat en la qual es podia jugar amb la imaginació lliurement sense cap tipus de limitació.
Els moviments d’avantguarda van ser nombrosos, però els que més transcendència han tingut són el Cubisme, el Futurisme, el Dadaisme i el Surrealisme.
Música en els moviments d'avantguarda
Sorollisme
El sorollisme apareix durant la primera meitat del segle XX. Els impulsors d’aquest moviment musical, influïts pel futurisme, defensaven el soroll (entenent per soroll tot so no musical degut a impulsions irregulars i confuses) com a element integrant dintre les composicions musicals. El soroll podia ser reproduït en directe, donant cops contra el piano, tirant coses per terra, picant objectes estranys, etc., o mitjançant amplificadors, amb el soroll enregistrat en cintes magnetofòniques. També podia ser transformat en laboratoris, on jugant amb diversos efectes, inversions, volums, etc., s’adaptava el soroll a la composició musical que es volia, en forma de ritme, o com a efecte d’ambient, per exemple.
La música serial
Es tracta d’una música construïda d’acord amb permutacions d’un grup d’elements col·locats en un cert ordre o sèrie. Aquests elements poden ser altures, duracions o virtualment qualsevol altre valor musical. Estrictament parlant, la música serial comprèn la música dodecafònica*, així com la música que utilitza altres tipus de sèries de notes. Tot i així, normalment el terme es reserva per la música que amplia les tècniques d’altura schoenbergianes i, especialment, la que aplica el control serial a altres elements musicals, com la duració. Aquest tipus de música, desenvolupada bàsicament després de la Segona Guerra Mundial, acostuma a diferenciar-se del serialisme dodecafònic per mitjà de la denominació de serialisme “integral” o “total”. Normalment es caracteritza per un alt grau de planificació prèvia a la composició.
Les figures més destacades dels principis del desenvolupament del serialisme integral foren Stockhausen i Boulez a Europa, i Babbitt als Estats Units.
*Música dodecafònica: música basada en una ordenació serial de les dotze notes cromàtiques.
La música electroacústica
Es tracta d’una música que es produeix, es modifica o es reprodueix a partir de mitjans electrònics, i que desenvolupa una utilització creativa d’aquests.
La música electroacústica, la integren diversos moviments i innovacions musicals, com són la musique concrète (música concreta), la composició sonoro-textual. o la música electrònica, i hi apareixen noves formes de producció/reproducció de la mateixa música, com els sintetitzadors i els ordinadors:
La música electroacústica, la integren diversos moviments i innovacions musicals, com són la musique concrète (música concreta), la composició sonoro-textual. o la música electrònica, i hi apareixen noves formes de producció/reproducció de la mateixa música, com els sintetitzadors i els ordinadors:
La música aleatòria
Música on es realitza la utilització deliberada de l’atzar o la indeterminació. L’aspecte indeterminat pot afectar a l’acte de la composició, la interpretació, o als dos. En primera instància, s’utilitza algun procés fortuït, com tirar un dau (el significat original d’aleatori és “segons la tirada d’un dau”), per fixar determinades decisions compositores.
Encara que la música aleatòria, en les seves formes més extremes, és principalment un fenomen de la segona meitat del segle XX, existeixen precedents al llarg de tota la història musical occidental. Els teòrics medievals, per exemple, recomanen ocasionalment la permutació d’una successió de notes donada com a una ajuda mecànica per la invenció de melodia.
La figura més important en l’evolució de la música aleatòria és John Cage, que en la seva Music of Changes (Música de canvis), una peça per a piano composta el 1951, va ser la primera composició determinada principalment per procediments fortuïts. Per compondre aquesta obra, Cage tirava monedes i n’utilitzava els resultats per elegir configuracions de l’I Ching, un llibre d’oracles xinès, que a la vegada conduïa a l’elecció d’altures, duracions, dinàmiques, etc.
